GRISOS D'HÈLSINKI
En la ciutat on les cases noves creixen
cap al cel de sutge.
Claes Andersson.
Et veig, a través del vidre del bus, entre la pluja i el fred d'un juny inaudit i voldria saber si mai escriuràs sobre Hèlsinki, si et deixaràs portar pels grisos i finestres sense nom ni rostres o si preferiràs els lilàs i els bedolls de boscos sense límits. Ara puges una escala interminable: esglaó rere esglaó t'imagine el deler de veure el tsar allà baix, al centre de la plaça, minúscul, com si ja no fóra tan gran com suggereix el seu nom i alguns llibres d'història.
Desapareixes per un moment darrere el baf del vidre i pense en els versos del poeta, en les persones més soles que estàtues, en les cases velles que es contemplen mútuament i en les noves que creixen cap al cel de sutja. I mire el cel i és de sutja i la pluja cau tossudament sobre milers de llambordes.
Quan seus de nou al bus, et dic que sempre hi ha raons per estimar una ciutat i parlar-ne, que voldria saber si mai escriuràs sobre Hèlsinki. No dius res. Tens el cap sobre el meu muscle. Els ulls, al cel de sutja.
