A TROSSOS, LA MIRADA
Tremolor de no comprendre's
i de despertar-se
nu i ofert com aquesta pruna
que s'ignora a la branca.
Lluís Solà.
Tancar els ulls i fer un altre pas contra el temps. Ser tu mateix més l'àguila vigilant per sobre de la immensitat que calla i és record d'admiracions passades.
Llavors, no et cal mesurar distàncies. No hi ha, de fet, distàncies! Ets tu simplement: tu i els altres que fores i que ara veus, porucs, des del vol poderós de la paraula. Però voldries saber si és el mateix desig aquell d'atrapar el món dins la mirada i aquest, que ara et commou, de deixar-la a trossos sobre les coses que habiten l'oblit dels dies. I tens por, molta por de no comprendre't perquè, avesats al més petit, els teus ulls ja no saben d'altres plenituds.
No dir res. Només mirar el foc i sentir l'olor de carrasca que crema lentament rera del vidre. Pels carrers, la nit comparteix ombres i araboga. Tancar els ulls per creure i creure't.
