A MANERA DE TASCÓ
Nova versió dels Quatre Quartets
No crec que el lector de poesia tinga l'obligació d'aspirar a una comprensió total de l'obra que té a les mans. No em referisc, és clar, al lector especialista, que sí que pot imposar-se propòsits tan forassenyats, o encara més, sinó dels qui hi acudeixen simplement per necessitats culturals i, per què no, per pur plaer. Els especialistes, tanmateix, farien bé de recordar amb insistència que l'aspiració d'explicar un poema –noble sens dubte- pot esdevenir un veritable parany, on poden caure fàcilment no solament els bojos sinó els qui, enganyats pel mateix llenguatge, estan convençuts que donar compte d'un poema és una faena semblant a resoldre una operació aritmètica. Sembla mentida, però encara hi ha gent pel món ocupada a fer-nos creure que l'art hauria de sotmetre's a aquella mena de metodologies que garanteixen l'èxit absolut, gent per a qui, com he llegit fa poc en un llibre de Nicholas Carr, sembla que els done vergonya haver nascut en lloc d'haver estat fabricats, és a dir, que limiten la seua capacitat de comprensió present i futura a les habilitats de la màquina amb què equiparen el seu cervell. Doncs no: la poesia és humana, massa humana, i exigeix precisament la renúncia prèvia a la comprensió de la totalitat i a les explicacions unívoques i definitives. No hi ha poema, amb independència de la forma, en què no es produïsca un diàleg del poeta amb ell mateix. Apropar-hi l'oïda, i els ulls, per seguir aquesta conversa íntima i creure's en la capacitat d'accedir a tots els sobreentesos, a totes les referències implícites, és d'un atreviment que garanteix el fracàs.
[Fragment de l'article "Nova versió dels Quatre Quartets", Quadern, El País, (edició Comunitat Valenciana), 31 de març de 2011]
