VICENT ALONSO, escriptor

Obra poètica

[Principal]

NOTA INTRODUCTÒRIA A Estius de grills i lletanies (una petita antologia de poemes publicada per l'Ajuntament de Godella)

 

Tots hem experimentat alguna vegada que la memòria és una arma imprescindible per a viure. A mi, aquesta capacitat que la nostra ment posseeix de tornar endarrere per reviure fets passats, des del més insignificant fins al més transcendental de la nostra biografia, no m'ha deixat mai en pau. Els llibres que he escrit van carregats de records. D'una banda, perquè sóc feliç gaudint de la serenitat que et procura deixar-te caure alguns moments en l'engronsadora del temps. D'una altra, perquè recordar és com multiplicar-te, és a dir, veure't repetit al llarg dels anys, i reconèixer-te distint, canviant. I confesse que en algunes etapes de la meua vida he hagut d'anar amb compte perquè no em passara allò que Alfredo Mastroiani deia a Jeanne Moreau, a La notte : “Abans tenia idees, ara només tinc memòria”.

Vaig nàixer a Godella, en una casa del carrer de la Carnisseria o de Salvador Giner, que era forn -el forn de Melcioret, com habitualment en deia la gent- i que ara, segons em diuen, és a punt de desaparèixer. Vaig créixer en aquest poble de l'Horta, on vaig fer els estudis elementals, i vaig treballar-hi durant una bona temporada fins que l'atzar em portà a la ciutat de València i, més tard, a un poble que ja és quasi a la Ribera Alta, on visc fa ja un bon grapat d'anys. Això, tanmateix, no m'ha impedit estar sempre en contacte amb el lloc on vaig nàixer. Els meus pares, i alguns dels meus germans, sempre han viscut a Godella, i és natural conseqüentment que no haja deixat la relació amb el poble. Però mentiria si diguera que es tracta només d'una qüestió de relacions familiars. Molt sovint he tingut la necessitat de passejar pels seus carrers, de pujar fins a l'Ermita i seguir després fins on abans s'alçava la Torreta del Pirata, travessant els camps, pràcticament ocupats per l'asfalt i les noves construccions, on passàvem les vesprades dels tres dies de Pasqua, ballant la tarara o jugant al pare carabassot, sempre a l'aguait dels ulls de qui volies estimar i que t'estimara, i que quan, per necessitats del joc, et donava la mà, et feia sentir un calfred que et recorria de dalt a baix i que se t'instal·lava a la panxa sense deixar-te ni un sol moment. Certament, són els records els qui decideixen el trajecte de les meues passejades pel poble. No debades, els dies de Pasqua, als de la meua generació, ens han marcat indeleblement. Però també molts altres llocs, i les festes. Per això cada any encara em situe estratègicament al carreró de Rafelo, el perruquer, per esperar la disparà del dia de Sant Bertomeu i resseguir-la fins a la porta de l'Ajuntament on és més fàcil suportar l'estrèpit final. I per això també encara és un plaer anar fins al molí, observar els pobles de l'Horta i jugar a reconèixer-los un a un abans d'iniciar el camí que rodeja el poble fins a l'Escorxador.

És ben natural que el poble on vaig nàixer haja estat sempre present en la meua literatura. Els escriptors tenim motius especials per saber que recordar no consisteix simplement a reproduir amb fidelitat els fets que hem viscut. O millor encara, sabem que el record que ens mou a escriure no és el que demana fidelitat al passat, sinó el que té tanta càrrega d'emoció que no et permetria viure sense expressar-lo. I els lectors, al seu torn, coneixen també la facilitat amb què tergiversem els fets viscuts per tal de conservar-los ben frescos en la memòria i que, quasi sempre, més que aquest detall o aquell altre, allò que ens atrau dels textos que evoquen un passat que coneguem és l'aire de família que som capaços de reconèixer-hi de seguida; és l'emoció que ens provoca l'esbós d'un temps en què fórem protagonistes i que de tant en tant torna, obstinat, a la nostra ment, delerós d'eternitzar-se.

Quan, gràcies al poeta Francesc Arnau Chinchilla, vaig ser convidat a participar en la Nit dels Palmitos Blancs de l'any 2010, vaig creure d'interès extraure dels meus llibres aquells moments en què Godella apareixia. Vaig poder comprovar aleshores que n'eren més dels que imaginava. A vegades, un simple suggeriment o unes poques línies, com ara quan a Trajecte circular evocava noms de pes en la història del poble, com Codonyer o Bronchú, o quan em recordava, a propòsit del comentari al text de Cortázar “Conducta en los velorios”, barallant-me amb altres escolanets de l'època per poder portar el salpasser, i no la creu o el canelobre, per tal de poder entrar a l'habitació on era el traspassat i sentir l'olor de mort que, barrejada amb l'encens, et traslladava tota la por imaginable. Em vaig limitar, en conseqüència, a extraure només els textos, poemes i proses quasi poètiques, que eren més o menys autònoms, i els vaig llegir al Capitolio –un altre dels llocs eloqüents per als de la meua generació- la nit d'agost en què celebràrem la festa poètica. Aquella nit vaig completar la meua lectura amb algunes reflexions sobre el record que estic traslladant al paper en què ara escric, com per exemple el poder que alguns llocs, objectes i sensacions tenen per traslladar-nos, com la magdalena de Proust, al que visquérem temps enrere. No sabria dir tots els somnis que vaig viure aquells dijous de vesprada, ara que parle del Capitolio, en què no hi havia escola. Ens empassàvem les dues pel·lícules de la sessió contínua i, a vegades, repetíem la primera, després de passar pel casino perquè mon pare, que jugava a manilla amb el tio Colau i altres veïns, volguera deixar la partida un moment i donar-me les 3 pessetes i mitja que costava l'entrada. I com el Capitolio, les processons d'aquell temps han estat també un referent de records comuns. Els més grans dels lectors sabran ja per què ho dic. I no he pogut resistir-me a reflexionar poèticament sobre aquest fet. Tinc fotografies del meu passat –i qui no en té?- que se'm projecten contínuament a les sales del meu cervell i que, sovint, descric parcialment en els meus papers. Per exemple la de l'anda del Crist de la Pau que es passejava pels carrers del poble, acompanyada per les autoritats municipals i per guàrdies civils vestits de gala, una imatge que m'ha perseguit fins que ha quedat retratada en un dels poemes que he seleccionat. I també la casa on vaig nàixer i viure, en un racó de la qual, darrere de la mampara que separava el mostrador on es despatxava del menjador, hi havia un rellotge de pèndol, la caixa del qual l'havia pintada esplèndidament el tio Tolo, el del poblet, que era molt bon amic de mon pare. Els objectes són testimonis muts dels temps i és quasi una obligació, una exigència que et domina, fer-los parlar de tant en tant. Aquell rellotge, tanmateix, que encara conserve, té poders especials. En la seua caixa sonora conserva, màgicament enregistrats, els sorolls i les veus que de tant en tant, si pare l'orella, escolte nítidament. Vaig passar hores de la meua vida assegut a la taula que hi havia davant d'aquell rellotge intentant entendre els llibres dels filòsofs que els mestres em feien llegir. Els llibres parlaven del temps i d'altres qüestions profundes. Per a entendre el que deien, em venia bé alçar el cap i veure el foc de la boca del forn que apareixia i desapareixia de la meu vista reflectit al pèndol daurat del rellotge.

Ara que se m'ha convidat a publicar aquest opuscle, he completat la tria que vaig preparar per a la lectura del Capitolio i l'he ordenada en quatre apartats d'acord amb els llibres successius a què pertanyen els textos corresponents. De Ritme de clepsidra (Tres i quatre, 1986) he seleccionat tres poemes que explícitament presenten el poder dels records i que anaven dedicats a persones clarament vinculades amb els anys a què es refereixen: “Perfum d'espígol”, als meus germans; “Pèndol d'or”, a Enric Cullell i Güell “amb qui tantes hores vaig compartir davant d'aquell rellotge antic, mentre a la boca del forn es consumia la primera calfor”; i “Calèndules” a Benjamí Benlloch i Palau “per les hores que, temps enrere, compartírem vora la Font del Llentiscle”. Els dos poemes extrets de Cercles de la mirada (Bromera, 1998) tenen la infantesa com a protagonista: el primer, des dels eixos centrals que habitualment em lliguen al xiquet que vaig ser; l'altre, de la mà de la cançó Sumertime , de G. Gershwin i D. Heyward, interpretada per Janis Joplin i recollida a l'àlbum Cheap Thrills , un fragment de la qual apareix citada al capdamunt del poema. Segueixen una selecció de textos inclosos a Trajecte circular (Bromera, 2004). No són poemes estrictament, però s'hi assemblen, i fan referència a llocs i situacions explícites, que el lector reconeixerà sense dificultat. Finalment, he inclòs una selecció de poemes en prosa del meu llibre Del clam de Jasó , publicat a Barcelona per Eumo i Cafè Central (2002), el primer dels quals, i no de manera gratuïta, m'ha servit per posar títol al llibre.

Vull finalment agrair a l'Ajuntament de Godella i al seu regidor de Cultura, Miquel Gago, que m'hagen convidat a participar en la festa poètica del poble i que hagen considerat oportuna la publicació d'aquesta mostra de la meua literatura. L'agraïment és també, i especialment, per a Germà Lloris, pintor i amic, que ha tingut l'amabilitat de prestar-me una parcel·la de la seua obra perquè acompanyara els textos d'aquesta edició.

 

Tancat de l'Alter, febrer de 2011

 

Estius de grills i lletanies, Ajuntament de Godella, 2011