vicent alonso-obra poètica


VICENT ALONSO, escriptor Obra poètica [Principal]

	VELS Hi ha errors que es perfeccionen dia rere dia. Vicent Berenguer. No són excusa ni amagatall de res. Són simplement el que ens permet de ser si hem decidit no esperar i cercar entre els mortals allò que realment ha de salvar-nos: una paraula tendra o una carícia, un banc de fusta al sol de la vesprada o un passeig d’estornells per l’avinguda, un diari o quatre línies només d’algun crític exigent o analfabet, un plat d’arròs al forn o uns ous fregits i cocs amb sal i pebre. I ser així és ser simplement. Que ningú no trobarà res més si regira paraules que es diuen sense ànim de ser-ho tot i no ser res. Que ja està bé de portar fusta al moll per a vaixells imaginaris o somnis sense esperances. Que no està bé creure’s al moll del món i patir de mal de ser sense ser ni una minúscula part del que podríem. No són amagatall de res. Són el que són i som perquè són el joc més dolç contra el tedi del temps que ens astora. No són amagatall de res. Són perquè puguem mirar enrere i, sense por, veure’ns multiplicats en el jardí desert dels dies.
	Del clam de Jasó, Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002
ALYSCAMPS Die Dringe singen hör ich so gern R. M. Rilke Plovia sobre les tombes buides aquella primavera de Provença. La mirada sobre la geometria dels absents, en el silenci escoltàvem la veu dels nostres morts i ens esveràvem. Aquell mot que s'avançà al davant dels mots, embullat de pervinca i de tristesa. El poeta a l'aguait del silenci de l'èter, dels mots dels homes mai no compresos. Aquell que, temorós del sentit, tant s'estimava la remor de les coses. Dia a dia, tornem als grocs i grisos de Provença, enamorats de l'aigua, del riu del temps sobre les tombes buides, i els crits dels vius emmudeixen el goig d'aquesta vall silenciosa.
Cercles de la mirada, Bromera, Alzira, 1998
		ARBRE ara dic arbre i puc fer niu entre el fullam com si el verd fosc em preservàs del blanc desert de gebre i si el record s'hi complica sabré que tot abric és breu i es fon entre els tions dels dies arbre desig on és la deu l'ombra de l'altre bosc? Ritme de clepsidra, Tres i Quatre, València, 1986
		DOLÇA NUESA, fragments La Poesia: el tornavís dels mots, inesgotable. Records. L'Atzar. El Foc. Niells del temps: les hores. A doll el nou, perquè el silenci muira! Sons de llaüt trenquen el ritme dolç del temps, ran d'horabaixa. Enfonse el rem ben dins la mar dels dies. Clivells avall, la llum fereix el fons obscur de la memòria. Albes d'enlloc, Eds 62, Barcelona, 1985
II Si apague el llum, per qualsevol clivell s'esvaeix el rostre -realitat fugitiva- i creix per un moment l'espai de la ficció. Tot és ombra ara. El vidre, superfície de silenci a les palpentes, calla, fred com el marbre. I una veu, nua d'estridències, dolçament s'engrunsa i diu: A dintre tot és nou, fora res no canvia! XXI S'esdevindrà l'alba i hauràs existit només entre dos crepuscles. Vel de claredats, Prometeo, València, 1983
Poesia, coneixement i diàleg La literatura té segurament tantes possibilitats de trobar una justificació com usuaris que la fan servir des de la lectura o la creació. Això és ja un tret decisiu per a la seua definició. Tothom sap que si parlàvem de poesia, aquest subjectivisme partidista encara es podria proposar amb més energia. No sóc dels qui s'hi oposen, certament. Em sembla, tanmateix, que la reivindicació descarada del punt de vista mereix situar-se, si vol ser realment de profit, en el context teòric de la literatura com a forma de coneixement. I ja ací, hauria de precisar que es parla d'un coneixement que poca cosa té a veure amb aquelles claredats i distincions que les versions clàssiques del racionalisme proposaven i que, conseqüentment, podria acceptar relativismes d'índoles diverses. La poesia que he escrit, com la que a hores d'ara em propose fer, és un intent de conèixer el món, el meu món. Llançar sobre la seua superfície la xarxa del llenguatge poètic és com tractar de dilatar-la i que per algun clavill es deixe veure l'ànima de les coses. Compte, però, perquè l'intent es fa sense el parti pris que implica hipostatitzar idees, tot convertint-les en l'objectiu final, en la llanterna il·luminadora del procés que porte necessàriament a un coneixement immutable i definitiu, sinó amb la humilitat de qui confia en la bondat de les aparences. Aquestes bé que donen compte dels fets de la vida que vius i que pots compartir des d'emocions comunes. Vés per on, puc així reblar el clau d'aquesta argumentació comprimida, és a dir, reclamar un coneixement que, perquè admet els punts de vista, no es condemna al solipsisme. Potser la poesia, la meua poesia, no transmet tant continguts com emocions, però creu en el diàleg i el practica sense interrupcions excessives. D'una banda, i com un propòsit, amb els lectors; d'una altra, i com una exigència, amb els poetes, fet que em serviria per seguir el paral·lelisme amb altres formes del coneixement i establir-ne les diferències substancials. Perquè d'aquest diàleg no se'n deriva cap progrés ni cap poètica es llança per la borda com un llast inútil. Vicent Alonso, gener 2006 (*Publicat a ELS MARGES: Sobre poesia i sobre la meva poesia, núm. 78, 2006*)

[Dalt]