Aquest Sobre una neu invisible que ara publique és la continuació natural de Trajecte circular, aparegut ja fa un grapat d’anys. Com especifiquen els subtítols respectius, són llibres que apleguen notes del meu dietari al llarg de dos períodes temporals quasi successius: Trajecte circular abastava solament l’any 2001; Sobre una neu invisible, des del setembre del 2003 fins al desembre del 2005. El buit entre tots dos respon exclusivament a la meua incapacitat de simultaniejar, durant l’any 2002 i una part del 2003, l’escriptura del dia a dia i la preparació de l’edició de Trajecte circular. Però si s’alimenten de quaderns semblants –els que faig servir per anar construint el meu dietari–, no responen a criteris organitzatius idèntics. Ara tot es redueix a l’agrupació de les notes en els apartats que corresponen als mesos de cada un dels anys del període. En Trajecte circular, contràriament, vaig posar al servei del llibre tota una sèrie de recursos que contribuïen –aquesta era si més no la meua intenció– a afegir-hi una plusvàlua de significació, com si volguera fer feix de tot el possible. Al capdavall, aquesta mena de literatura permet, i exigeix també, operacions semblants. En rigor, els dietaris deixen de ser-ho quan són publicats, raó per la qual sempre que he pensat en la publicació d’una part del meu m’he descobert de sobte introduint-hi un seguit de pautes artificials que esdevenien més sofisticades en la mesura que s’allunyaven del propòsit d’imitar els criteris naturals d’escriptura i d’agrupació de les notes. Sobre una neu invisible, en aquest sentit, s’apropa més a la naturalitat. Però, com el lector observarà, en altres casos se n’allunya deliberadament.

Encara que només fóra pel títol amb què he batejat el conjunt, una mena de passaport que m’autoritza a viatjar pel territori de la literatura, aquest llibre no pot ser considerat –en la seua totalitat si més no– una mena de confessió perquè no hi ha cap veritat a transmetre, com tampoc fets dels quals donar compte amb objectivitat, tret de la voluntat que manifeste d’assajar-me per escrit. Ja sé que la fórmula és molt coneguda i que compta amb aplicacions notables –també en el cas de la nostra literatura– amb les quals he passat hores de lectura plaent i estimuladora. Però que siga vella i coneguda no la desqualifica. Ben al contrari, des que escric els meus quaderns m’ha servit com a guia i també com a refugi on construir i protegir els meus dubtes. Sempre hi he cregut i no tinc ni una sola raó per desconfiar-ne. Una qüestió ben diferent és si els resultats que en mi ha assolit serviran també els lectors possibles. Sincerament, hi confie i per això els publique.

Ara que escric aquesta nota preliminar, podria aprofitar l’ocasió per jutjar el jo que vaig ser durant el període temporal que el llibre abasta. Tanmateix, no ho faré. Preferisc que siguen els dietaris dels anys posteriors, que tinc la intenció de seguir publicant si és que dispose del temps necessari i d’algun editor que s’hi preste, els qui en donen compte. Al capdavall no és debades que el meu temps, i el Temps que a tothom dóna forma, glisse sur une neige invisible, com diu el primer dels epígrafs citats, que precisa la procedència del títol d’aquest llibre: és un vers de la poeta luxemburguesa Anise Koltz; forma part del seu L’avaleur de feu, que vaig llegir en els dies en què precisament s’inicia aquest dietari i que, com dic en la nota corresponent, és una reflexió obstinada i fragmentària sobre la poesia. Si ocupa aquest lloc, no és solament per deixar constància de l’apropiació, sinó també perquè els seus versos remeten a un univers que m’és molt familiar i que m’atrau en la mesura que eixampla les meues preocupacions. Del llibre d’Anise Koltz, en conec també la versió catalana encara inèdita d’Anna Montero que, en el cas concret dels versos que cite, diu: «Arrossegat per gossos/ el temps llisca/ sobre una neu invisible/ al seu trineu de ferro// Si t’adorms/ et travessarà.»

El segon dels epígrafs és un fragment del poema «At the Fishhouses» d’Elisabeth Bishop, que contribueix també a donar compte dels meus interessos i que considere una mena d’emblema de la literatura com a via de coneixement. El poema forma part del llibre A Cold Spring (1955) i el vaig llegir per primera vegada en l’antologia de la poesia de Bishop que Orlando José Hernández publicà l’any 2003. Més tard, l’any 2008, vaig poder llegir també la traducció espanyola que en feren Sam Abrams i Joan Margarit en l’edició de l’Obra poètica de Bishop publicada per Igitur, i que diu: «Es como imaginamos que es el conocimiento:/ oscuro, salado, claro, móvil, completamente libre,/ sorbido de la fría, dura boca/ del mundo, derivado para siempre de su pecho rocoso/ entrando y retirándose, y, puesto que/ nuestro conocimiento es histórico, entrando y fluyendo.»

Tant L’avaleur de feu com «At the Fishhouses» són lectures meues del període que abasta aquest dietari, és a dir, en formen part amb tots els drets. Si ara esdevenen epígrafs del conjunt de notes, és com a conseqüència de l’artifici que em permet situar-los al frontispici, però també perquè remeten a significacions que vertebren la meua relació amb el temps transcorregut. I el que és més important: ja formen part de mi mateix. No cal dir que m’agradaria que es tingueren en compte en la lectura de les pàgines que segueixen.

Tancat de l’Alter, abril 2015

Comentaris sobre el llibre

Manel Alonso: «Sobre la neu invisible», Sons de xaloc, 15-XI-2015

Enric Balaguer: «Tres dietaristes: Vicent Alonso, Salvador Pániker i Rafa Gomar», A tall d’invocació, 28-XII-2015

Francesc Calafat: «Dues vides que s’autoalimenten», eldiario.es, 17-XII-2015

Juli Capilla: «“Littera” pura», Núvol, 16-XII-2015

Antoni Clapés: «Sobre una neu invisible», Sonograma, 13-XII-2015

Garí, Joan: «Per a la immensa minoria», Ofici de lector, 19-XII-2015

Insa, Maite: «Fragments d’un jo esmunyedís», Caràcters, núm. 73, p. 45

Ramírez, Eduard: «Créixer amb les beceroles per cisell», Lletres valencianes, núm. 44, març 2016, ps. 23-24

Simona Škrabec: «“Digues-me, ¿què en faràs?”», Ara Llegim, 6-II-2016

Enric Sòria: «La voluntat de saber», Posdata, 12-XII-2015