«Vindran mesos amb erra...»

(inclòs a Cròniques intressades)

Setembre és un mes amb erra, però no compta: té massa a la vora les hores de la ciutat d'estiu, que dóna només per a llargues migdiades i converses nocturnes, a la fresca d'alguna brisa amable. Octubre ja és una altra cosa. És ell qui marca l'inici d'un cicle significatiu, el dels mesos amb erra, i ja ens hem avesat a admetre que ensendere la nostra quotidianitat. València, tan aviciada a la somnolència estiuenca, encara nota més aquest revifament tardoral. De cop i volta, la ciutat mostra tot el que és capaç d'oferir i, amb més o menys entusiasme, un pot triar dedicacions més apassionades que les diverses formes d'una sesta augusta o l'espera pacient de la benignitat del clima nocturn. Les "taules de marbre", amb "ostres i vi blanc", no deixen de ser una possibilitat esplèndida. Precisament la tradició recomana aquest afrodisíac per als mesos amb erra, i no per als més càlids. M'ho recordava l'altre dia un amic escriptor, ferraterià fins al moll dels ossos, que assistia a la jornada que la Càtedra Joan Fuster organitzà a Sueca. Acabàvem d'escoltar Alan Yates i, esclar, teníem motius suficients per ocupar l'hora del cafè canviant impressions sobre alguns assumptes que el professor de Shefield hi havia esmentat. Els avatars, per exemple, de la traducció anglesa del Diccionari per a ociosos . Les paraules de Yates, d'una prudència que denunciava un respecte desmesurat, quasi victorià, a l'auditori, no impediren el desencís general. El fracàs de l'experiència anglesa del nostre gran escriptor és inqüestionable, pensava tothom, estudiants inclosos, els més fàcilment avesats a imaginar totes les arcàdies que calguen i a enfonsar-se en la misèria absoluta sempre que la crua realitat aguaita per qualsevol interstici. Aquell cafè amb l'amic ferraterià, mentre la pluja queia a bots i barrals, era una excusa perfecta per esbrinar les raons de l'èxit en matèria literària o per despatxar-se a gust amb tots els qui, des de les instàncies on aquestes coses solen coure's, creuen que per promocionar un escriptor basta que un departament universitari publique una de les seues obres. De fet, la cordialitat de Yates ens estalvià de conèixer la xifra exacta d'exemplars venuts del Dictionary for the Idle . Però el meu amic no estava per desviar la conversa per territoris poc poètics i em tingué una bona estona en aquell petit cafè de la ciutat de Sueca, a la vora mateix del carrer de Sant Josep, amb el poema del seu estimat Ferrater —"Vindran mesos amb erra:/ serà lluny de les taules/ de marbre, on us servien/ les ostres i el vi blanc"— que, ves per on, ara és fil o agulla d'aquest article.

Em vaig perdre, doncs, la segona de les conferències. Però no la tercera, la que Ramon Lapiedra, un catedràtic de física teòrica per a qui encara són compatibles les ones gravitatòries i el compromís cívic, aprofità per parlar-nos de valencianismes transversals i longitudinals —passeu-me el qualificatiu—, i de l'ètica que ens cal bastir per superar les desigualtats genètiques i socials. És curiós, però jo no havia pogut eixir de la curiosa situació comunicativa del poema de Ferrater que entusiasmava el meu amic ni de la bondadosa cordialitat del professor de Shefield. No és que les paraules de Lapiedra mancaren d'interès. Ben al contrari, el valencianisme transversal ja fa temps que em preocupa. A mi i a qualsevol valencià que tinga un mínim d'interès a fer que aquest país no desaparega per sempre. Més encara quan el longitudinal ve d'un congrés que l'ha deixat en equilibri inestable. Però amb freqüència em passa que les primeres impressions del dia se m'enganxen al cervell i no solen abandonar-me fàcilment, cosa que d'altra banda és el que segons Chesterton li passa a la gent sana i normal. Així doncs, aquell mateix dia, ja a poqueta nit, al soterrani de la Casa del Libro, seguia amb les mateixes cabòries. Torrent presentava la seua darrera novel·la i allò era una petita arcàdia. Com calia esperar, la convocatòria era tot un èxit, i a mi em servia per gaudir de l'altra cara de la moneda. Aquell escenari res no tenia a veure amb el del matí. Ara es respirava una certa eufòria, la mateixa que se m'encomanà quan, a l'entrada de la llibreria, vaig veure les piles d 'Espècies protegides estratègicament situades. Periodistes, pintors de prestigi, valencianistes longitudinals que Torrent ja ha fet parlamentaris, i alguns personatges de la ficció del novel·lista que allà mateix s'havien fet presents en carn i ossos, a pesar que no en surten precisament amb l'ànima endiumenjada. Fins i tot un expresident del València Club de Futbol tingué l'oportunitat d'explicar per què la burgesia valenciana, a diferència de la catalana, mai no s'ha trobat a gust amb la llengua pròpia. I per si no n'hi havia prou per eternitzar les primeres impressions d'aquell matí, Torrent anuncia el títol de la tercera part de la seua trilogia sobre la ciutat: Judicis finals !

Des del passeig de Russafa fins a la plaça del Tossal hi ha només una agradable passejada. El dia encara donava per a més. Ferran Bono, el periodista d 'El País amb qui vaig fer una part del trajecte, desconeixia que en pocs minuts començava al Cafè Sant Jaume un altre acte literari. Sam Abrams era l'invitat de la tertúlia poètica que periòdicament se celebra en aquell lloc del Carme. Quan hi arribe, la sessió és a punt de començar. En pocs moments, els versos del poeta omplen la petita sala que ens acull: "Mentre la gent teixeix/ el seu camí de dol...". Recolzat sobre la barra i amb una cervesa a les mans, mire ací i allà. Conec tothom i sé que no hi ha periodistes, ni expresidents de clubs de futbol ni personatges... Ni els versos poderosos del poeta aconsegueixen alliberar-me dels pensaments que, de bon matí, ja em perseguien. Contràriament, són aquests els que acaben il·luminant-los des d'estranyes associacions: "L'únic que puc fer, em pense, és agençar-me els crisantems/ d'un test al coll/ com l'albatros de Coleridge/ perquè, a la fi, el teu record/ jau soterrat dins meu/ i he esdevingut per tu/ tomba vivent". Les tertúlies del Sant Jaume sempre es tanquen com Déu mana, al voltant d'una taula i amb conversa distesa. Raó de més perquè no m'atrevira a esmentar ni una sola de les meues preocupacions, una mena d'exorcisme que, en el meu cas si més no, sempre acaba repartint discòrdia.

Els mesos amb erra, València guanya traça i bellesa. I s'agraeix que l'escenari done pas a professors de Shefield, catedràtics compromesos, novel·listes d'èxit i poetes poderosos. La gràcia, a més, és que no falten itineraris alternatius tan o més atractius, com el que ens podria haver portat des de les meravelles sumèries de l'exposició del Museu de Belles Arts fins a les escultures de Matisse, que l'IVAM acaba d'inaugurar, o a les Certeses sentides de Tàpies, que la Universitat acull en el marc dels premis Octubre. Si n'he triat un de més literari, això també té a veure amb preocupacions que no amague. El simple fet d'al·ludir-les ja em satisfà perquè, com li he llegit a Piglia no fa gaire, cal acceptar que la literatura discuteix els mateixos problemes que discuteix la societat, però ho fa d'una altra manera. Doncs, això mateix.