VICENT ALONSO, escriptor

Assaig

[Pàgina principal]

Trajecte circular. Notes d'un dietari, Bromera, Alzira, 2004
Premi d'assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

Sota la concepció de la literatura com una de les fonts del coneixement humà, i des de la defensa aferrissada del vici mateix d’escriure, l’autor assaja, en aquest dietari, maneres d’acostament a la realitat, possibilitats d’arrecerar un problema sota l’embolcall dels conceptes, formes de contar els fets que vivim i ens importen… Tot un conjunt d’anotacions que, vistes globalment, són com senyals d’un pensament en construcció. Amb tot, tres fils conductors recorren el conjunt: la veritat literària, el record personal i la quotidianitat. El primer com a problema; el segon, sobretot, com a necessitat; i el tercer, com a compromís amb la societat que ens ha tocat viure.

Deliris de la poesia (un fragment de Trajecte circular)

Per a María Zambrano, el poeta és un irresponsable. No pren cap decisió i és, en conseqüència, substancialment immoral. La indecisió de la poesia té a veure amb el plaer per les aparences. Reconèixer la unitat del ser, per davall de les superfícies canviants, és propi del filòsof, no del poeta. Però el que de veritat m'interessa del pensament de Zambrano és el pas que fa tot seguit per delimitar els territoris de la filosofia i la poesia: «El filósofo quiere poseer la palabra, convertirse en su dueño. El poeta es su esclavo; se consagra y se consume en ella. Se consume por entero, fuera de la palabra él no existe, ni quiere existir. Quiere, quiere delirar, porque en el delirio la palabra brota en toda su pureza originaria». Vistes així les coses, un bon grapat de filòsofs i poetes que conec —entre els quals m'incloc—tenen un peu a cada costat de la línia divisòria. Representen veritables perversions de les essències respectives. No debades, per a Zambrano, Rimbaud seria el poeta «pur» perquè ser implica oblidar-te definitivament del deliri de la paraula. Però és una cosa el ser i una altra el deliri de la paraula? No estarem davant de dues maneres diferents d'entendre l'ésser autèntic? No serà que Zambrano torna de nou a la vella polèmica entre la quietud i el moviment perpetu? Preguntes sense veritable resposta, que m'ajuden a conformar-me amb allò de tenir un peu a cada lloc de la línia divisòria. Amb tot, no és gratuït pensar en una forma del llenguatge poètic que mai no deixe res en la pau de la immobilitat, sinó que de la discòrdia faça la garantia del moviment perpetu.

 

 

 

Les paraules i els dies, Bromera, Alzira, 2002

Les paraules i els dies dóna compte de les dues preocupacions bàsiques de l’autor: d’una banda, la literatura, i, de l’altra, els problemes polítics i culturals que ens afecten. Així, aquesta obra conté reflexions sobre la literatura de Joan Fuster o de Claudio Magris, sobre la narrativa de Joan F. Mira o de Quim Monzó i sobre la poesia d’Anna Akhmatova, Marc Granell o Paul Celan. I, alhora, s’hi poden trobar també observacions crítiques sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o la celebració del I Saló Valencià del Llibre. Alguns d’aquests articles han estat publicats en diferents mitjans de comunicació com Daina, Caràcters, El Temps, Avui i Levante.

Fragments d'una entrevista amb Rafa Gomar:

R. G.- Si férem cas a Italo Calvino en les seues propostes per a aquest mil·lenni, el conte hauria de guanyar terreny i importància en la seua consideració, però de moment no és així. Per què creus que la societat continua valorant el nombre de pàgines sobre la qualitat literària?

V A.- Les coses de gran format sempre ho tenen més fàcil, a l'hora de cridar l'atenció. I la gent sempre se sent atreta per les megacoses, siguen de la condició que siguen. Urbanísticament, per exemple, això sembla evident per a un valencià que es mire la ciutat que darrerament ens estan dissenyant. Com resulta també evident per a un parisenc que es mire La Defense i tot el que significa. Les coses petites no ho tenen tan fàcil. I insistesc que no es tracta de posar una cosa per damunt de l'altra. Però les coses són així. D'altra banda, tampoc no és rigorosament cert que els lectors de la societat actual preferesquen les novel·les ben llargues. Fixa't i veuràs com la societat literària contemporània ha anat configurant una mena de text estàndard que s'allunya tant del conte com de la novel·la de moltes pàgines. Alguna cosa així com si, amb elements diversos com ara els costums cinematogràfics, el preu final del llibre, les condicions de la vida contemporània, etc., s'haguera configurat una nova unitat estètica que fins i tot alguns -els qui convoquen els premis literaris, per exemple- s'atreveixen a quantificar en nombre de pàgines. I ningú no hauria d'oblidar que tots aquests condicionaments socioculturals són assumits pels creadors, que sempre escriuen per a un públic d'una societat determinada. Des d'una certa perspectiva, el que la societat literària contemporània ha acabat prioritzant és la nouvelle i no el conte o la novel·la de cinc-centes pàgines.

R. G.- Deixant a banda teatre i assaig, en general, els crítics solen obviar els gèneres emmarcats entre la poesia en prosa i la novel·la. Tu, tanmateix, has fet diversos estudis sobre els contes i els contistes i també treballes amb ells com a material literari a la Facultat. Com va nàixer el teu interès per aquest gènere? Quines característiques t'hi atrauen?

V A.- Mira, a mi sempre m'ha interessat el que podríem anomenar l'estètica de la brevetat. El conte, el poema, l'article periodístic... són maneres de fer literatura que s'assemblen precisament per una sèrie de recursos que es posen en funcionament a partir d'una limitació d'espai prèviament acceptada. Tu saps que quan faig creació sempre m'he mogut en el territori de l'article i el poema. Amb el conte mai no m'he atrevit perquè sempre l'he tingut com a objecte d'estudi més acadèmic. Potser algú ho veurà rar, però la veritat és que sempre he volgut establir una diferència precisa entre creació i anàlisi acadèmica. Certament, això m'ha portat bona cosa de problemes, que no sé si ara és el moment o si seria capaç de resumir-te'ls. Per exemple, la dicotomia que en la pràctica he acabat acceptant entre parlar de literatura acadèmicament i fer-ho sense la submissió als rituals universitaris. Com més ho pense, més m'adone que en el fons és una dicotomia absolutament falsa, que només es manté en la mesura que un aprèn a respectar els costums universitaris. I pel que fa als aspectes més pedagògics, és evident que del conte es pot traure un gran profit. Utilitzar-lo per a introduir els estudiants en l'análisi de la narrativa cree que està perfectament justificat. El conte permet exemplificacions diverses i completes, cosa que amb la novel·la ho tindríem difícil. En contrapartida, hi ha elements decisius dels textos narratius que el conte no permet exemplificar. Però crec que, en general, és superior el profit pedagògic del conte.

(L'Aiguadolç, núm. 30, 2004)