NOVETAT

Sobre-una-neu-invisible

Accés a la Nota preliminar de Sobre una neu invisible
 Comentaris sobre el llibre

 

 

ÚLTIMS LLIBRES PUBLICATS

enlaspreventdelnoumon  amaneradetasco  lhomeaproximatiu  diarideviatge

 

“FRAGMENT D’OCTUBRE”

Si mire enrere, m’adone que biografia i literatura se m’han barrejat de tal manera que em costa distingir-les amb nitidesa. Mire per la finestra la llum d’hivern que ara il·lumina la plaça i dubte si sóc jo mateix qui la contempla. El dubte encara creix si em recorde mirant de dret en dret, en la superfície de l’aigua de la bassa, els cercles que algun insecte hi provoca, i assajant-ne els meus per si al cap de molts anys, tota una vida, hauré assolit el cercle convincent. O si, pacient, em veig esperant que la granota, immòbil en un dels cantons de la bassa, decidisca fer present el silenci que, en capbussar-s’hi, denunciarà el xarbot de l’aigua. Entre la realitat i jo, s’ha interposat la literatura: aquell poema de Vinyoli que inaugura un dels seus millors llibres, o l’esplèndid haikú de Bashô. Si no fóra perquè he de posar fre a la natural inclinació a la transcendència, ara podria preguntar-me qui i què sóc jo. Fins a quin punt una consciència immaculada, verge, dóna millor compte de la realitat que una altra sobre la qual la literatura ha anat deixant, superposades escrupolosament o barrejades per sempre, capes successives de tantes altres mirades? Però no vull derivar aquestes línies cap a elucubracions conegudes ni detenir-me a esbrinar si aquella afirmació de Paul Valéry —«La conscience a horreur du vide»—, que vaig emprar com a epígraf d’un poema, té a veure o no amb els problemes d’una percepció impura de la realitat. Podem aprendre a mirar. És bo fins i tot que ho fem. Tanmateix, la nostra aprehensió del món sempre anirà acompanyada de les deixalles que transportem des d’unes altres mirades. Sembla, doncs, que percebre és sempre a partir del que uns altres han percebut. Només vull deixar constància de la meua simpatia pel costum, que m’ajuda a viure sense sobresalts innecessaris.

[del dietari 2013, inèdit]

 

“TRES CÀNTIRS” 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Anys fa que els veus immòbils, inclinats
sobre les mosses d’una fusta vella,
i et preguntes si val la pena dir
l’oblit que no mereixen, la tristesa
de l’aigua que ningú no hi aboca,
el doll que ja no senten contra el fang de les gerres.

És bo que els càntirs no tinguen memòria,
que no enyoren les mans que els transportaven
cada matí d’estiu fins a la font,
ni el torcamans que els cobria la boca
o el degotim que, ansa avall, calmava
el ponent impetuós del migdia?

Indiferents al pes de tantes hores,
tampoc no han de patir si t’hi capfiques.
El temps vol qui l’aguaite: vigilants del no-res,
testimonis de l’ombra, dels núvols que s’escapen.

[De En l’aspre vent del nou món, Cafè Central-Eumo]